Blogia

més poemes

Gabriel Celaya

Gabriel Celaya

Gabriel Celaya (Hernani, Guipúzcoa, 18 de març de 1911 – Madrid, 18 d'abril de 1991) va ser un poeta espanyol de la generació literaria de postguerra. Es un dels més destacats representants de la que es va denominar «poesia compromesa». Va rebre el Premio Nacional de las Letras Españolas l'any 1986.

Ara que ja coneixeu una mica més a aquest escriptor basc, aquí teniu un poema seu que el vaig trobar preciós:

 

SI LA VIDA ES JUEGO ...

Si la vida es juego, juega bien.

No hagas trampas idiotas.

Ser idiota ante la luz tan sólo es comportarse

de un modo inmoral.

Ser idiota es tan sólo ser idiota y es perder

lo único que nos queda: la dignidad.

Jugar bien

es ponerse a la altura de quien nos desafía

si es un “quien”,

y si no demostrar que somos más que un “qué”.

¿Pero lo somos? No sé.

 

                                                       

                                                       Gabriel Celaya

Pablo Neruda

Pablo Neruda

A la passada classe, al final de tot, el Jordi ens va llegir un poema de Pablo Neruda. Com que feia molt que no remenava el meu blog, aqui teniu una breu bioagrafia de l’escriptor i el poema que ens va llegir la setmana passada, que em va agradar molt. Que vagi bé!

Pablo Neruda ( Parral, Xile 1904 - Santiago de Xile 1973 ), pseudònim de Ricardo Eliezer Neftalí Reyes Basoalto, fou un poeta i diplomàtic xilè guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1971.

 

Te recuerdo como eras en el último otoño.
Eras la boina gris y el corazón en calma.
En tus ojos peleaban las llamas del crepúsculo.
Y las hojas caían en el agua de tu alma.

Apegada a mis brazos como una enredadera,
las hojas recogían tu voz lenta y en calma.
Hoguera de estupor en que mi sed ardía.
Dulce jacinto azul torcido sobre mi alma.

Siento viajar tus ojos y es distante el otoño:
boina gris, voz de pájaro y corazón de casa
hacia donde emigraban mis profundos anhelos
y caían mis besos alegres como brasas.

Cielo desde un navío. Campo desde los cerros.
Tu recuerdo es de luz, de humo, de estanque en calma!
Más allá de tus ojos ardían los crepúsculos.
Hojas secas de otoño giraban en tu alma.

Oda a la tristeza

Tristeza, escarabajo        
de siete patas rotas,
huevo de telaraña,
rata descalabrada,
esqueleto de perra:
Aquí no entras.        
No pasas.
Ándate.
Vuelve
al Sur con tu paraguas,
vuelve        
al Norte con tus dientes de culebra.
Aquí vive un poeta.
La tristeza no puede        
entrar por estas puertas.
Por las ventanas
entra el aire del mundo,        
las rojas rosas nuevas,
las banderas bordadas
del pueblo y sus victorias.        
No puedes.
Aquí no entras.
Sacude
tus alas de murciélago,
yo pisaré las plumas        
que caen de tu manto,
yo barreré los trozos
de tu cadáver hacia        
las cuatro puntas del viento,
yo te torceré el cuello,
te coseré los ojos,        
cortaré tu mortaja
y enterraré tus huesos roedores
bajo la primavera de un manzano.

 

 

¡!: Aquí a sota teniu un link d’una web de la Universitat de Xile que parla exclusivament de Pablo Neruda i la seva obra: http://www.neruda.uchile.cl/index.html

L'Alhambra

L'Alhambra

Aquesta Setmana Santa he anat uns dies a Granada i, com tothom que visita aquesta ciutat, vaiga anar a l’Alhambra. Com segurament ja sabeu, l’Alhambra és una petita ciutat àrab on vivia el monarca i la cort del Regne de Granada Nazari (últma dinastia musulmana que va dominar el Regne de Granada havans de la conquesta dels Reis Catòlics).

Les parets de l’Alhambra estàn plenes de decoració, principalment inscripcions. La frase que apareix més repetidament pels murs de l’Alhambra és el lema de dels Nazaris: "Déu és l’únic vencedor". Tot i així, a les seves parets també podem trobar-hi poemes escrits per poetes de la Cort de Granada (Ibn al-Yayyab, Ibn al-Jatib i Ibn Zamrak). A continuació us poso un poema (en castellà) sobre la que, possiblement, és la part més coneguda de l’Alhambra: la font del Pati dels Lleons.

 

Poema de la taza de los leones

«Bendito sea Aquél que otorgó al iman Mohamed
las bellas ideas para engalanar sus mansiones.
Pues, ¿acaso no hay en este jardín maravillas
que Dios ha hecho incomparables en su hermosura,
y una escultura de perlas de transparente claridad,
cuyos bordes se decoran con orla de aljófar?
Plata fundida corre entre las perlas,
a las que semeja belleza alba y pura.
En apariencia, agua y mármol parecen confundirse,
sin que sepamos cuál de ambos se desliza.
¿No ves cómo el agua se derrama en la taza,
pero sus caños la esconden enseguida?
Es un amante cuyos párpados rebosan de lágrimas,
lágrimas que esconde por miedo a un delator.
¿No es, en realidad, cual blanca nube
que vierte en los leones sus acequias
y parece la mano del califa, que, de mañana,
prodiga a los leones de la guerra sus favores?
Quien contempla los leones en actitud amenazante,
(sabe que) sólo el respeto (al Emir) contiene su enojo.
¡Oh descendiente de los Ansares, y no por línea indirecta,
herencia de nobleza, que a los fatuos desestima:
Que la paz de Dios sea contigo y pervivas incólume
renovando tus festines y afligiendo a tus enemigos!»

 

¡!: si voleu veure més poemes de l’Alhambra feu click en l’enlláç següent: http://www.alhambradegranada.org/historia/alhambraPoemas.asp

Joan Maragall

Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911), conegut popularment com a poeta, és també autor d'assajos d'interès ideològic, cultural i polític, i de traduccions. D'esperit romàntic i partícep del moviment modernista, la seva teoria de la "paraula viva" en poesia no tan sols té una significació estètica sinó també humana, ja que entén el fet poètic com a manifestació natural, no elitista, pròxima a la societat i capaç d'influir-hi. Proclamat Mestre en Gai Saber (1904), fou membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

LA GINESTA

La ginesta altre vegada
la ginesta amb tanta olor
És la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
la tisora va en renou
desflorant tanta hermosura
fins que el cor me n'ha dit prou.
Amb un vimet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a còrrer avall.

Quant de temps que no plou!

Quant de temps que no plou!

Quant de temps que no plou!

Els boscos s’entristeixen

i al jardí,

els colors desapareixen.

Ja no recordo quan plou.

l’aire no es mou.

Ja no ploren les fulles

a l’alba,

i els galls ja no canten.

Arbres i plantes

s’assequen al jardí.

L’aigua de la font,

normalment abundosa,

ara és un rajolí

que es va aprimant

de dia en dia.

Ja no recordo aquell aire

fluix i delicat

que entrava per la finestra.

Ja no recordo el so de la pluja

amassant les sorres de terra.

Quan de temps que no plou!

Albert Olivés. 

 ¡!: Aquest és el primer poema escrit per mi que penjo al blog. Espero que us agradi.

Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902)

Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902)

És un dels principals creadors de la literatura catalana moderna. Les seves obres més conegudes són L'Atlàntida, La Pàtria, Canigo o Diari d'un pelegrí a Terra Santa. Durant la seva vida va compaginar la faceta d'escriptor amb la de mossèn.

No és gaire obirador damunt lo mapa
Mon estimat poblet de Folgueroles:
Son nom és una titlla
Al peu del nom de les ciutats superbes,
Però Déu l'ha posat entre les dues
Muntanyes capitals de la nostra terra,
Com bri d'herba entre enormes mil·laris,...

Jacint Verdaguer, La veu del Montseny, 1906.

 

¡!: Aquest poema l'he trobat en un llibre que van donar amb el diari fa uns messos on proposen itineraris per parcs naturals de Catalunya, i cada ruta va acompanyada per un poema. Aquest poema que us he possat està relacionat amb l'itinerari Jacint Verdaguer per l'Espai Natural de les Gulleries - Savassona.

Les Gregueries.

Ramón Gómez de la Serna (1888-1963) ve definir les gregueries com humorisme + metàfora. Consisteix en una ingeniosa associació d'idees o una matàfora insòlita, resumida en una breu frase. A continuació teniu una gregueria de Ramón Gómez de la Serna:

 

1. El mar está queriendo hacer tirabuzones y nunca lo consigue.
2. Las gaviotas nacieron de los pañuelos que dicen ¡adiós! en los puertos.
3. El hielo se derrite porque llora de frío.
4. La mariposa posándose en todas las flores es la mecanógrafa del jardín.
5. El agua se suelta el pelo en las cascadas.
6. La jirafa es la escalera contra incendios de los animales.
7. Para el caballo, todo el campo es tambor.
8. El orgullo de la sopa es estar muy caliente para hacernos esperar.
9. A veces el abrelibros no marcha porque ha tropezado con el nudo de la novela.

                                                                                       Ramón Gómez de la Serna.

Vicenç Altaió

Vicenç Altaió

Viçens Altaió va nèixer a Santa Perpètua de Mogoda l'any 1954. Durant molts anys a sigut el responsable de l'Espai, una iniciativa innovadora que va sorgir de la Fundació Miró, i que és el laboratori d'art més significatiu de Barcelona. La seva poesia és difícil i molts dels seus poemes tenen formes especials, com per exemple, el segon poema que teniu aquí.

L’ULL DEL GEST
EL CEC

S’ha arrencat els ulls per minvar la ceguesa
ara que l’anhel és nafra i amb la clau al cor
obre l’ull del pany per entrar al domini de la visió.

Dibulixa el vermell ara que té l’ull despullat
del cec llepa la saliva de l’ull peix espia anònim.
No té més llàntia de nit que l’ull del Gest.

Ell que sabia amanyagar el pit i rodar l’ull sexe...

S’abandonà a l’ardor. L’Ardit, el foc que cova
sota l’arbreda de pells la bèstia i el volcà,
pinta l’instint i perd l’hora, guanya l’equivalent.

Estén el llençol i encén el bosc, crema la memòria.
Separa dels cossos la pelvis de l’entrecuix.
Gira el món segons que descobreix el solitari
cos nu ull cec llapis errant en el full desert.

FUTUR PRIMITIU

Ordeno a aquells qui pateixen turment
de fam, set i odi
per éssers malèfics
que s’encrespin
i cadascú, prop del turíbol,
es maquilli amb carbonissa
fins a creure’s bruixot
i cadascú, prop de la gent,
reclòs ipso,
prengui un foli aeri de vint-i-cinc cèntims
un llapis de nacra i nafta
i escrigui, prop dels astres, amb dolor,
moldegi el mot i el so per a fer-los més lliures
puix que guixar és anihilar
crear és investigar
poemar és alenar.
Manteniu, un cop finit, les boques obertes, els ulls rodons i els braços oberts.
I aleshores veureu coses admirables...

! ¡: Viçens Altaió és pare d'una companya de classe de la meva germana gran, així que si algú estigués molt interesat en la seva poesia i volgués fer-li alguna pregunta, ... segurament li podrem fer arribar.

Els Haikus

Un Haiku és un poema breu que sol estar organitzat en tres versos que tenen l'estructura 5-7-5. Acostumen a parlar de la natura, de la realitat, del que capten els sentits. Al japó, ón té els seus origens, no té títol ni rima degut a la seva simplicitat.

 

EL FOC

En el seu passeig

pels boscos,  l'esplendor a

la natura pren.

Les figures del pesebre

Ja és Nadal, època d'alegria i felicitat (doble pels alumnes ja que s'acaba el trimestre!). Com que estem en un blog de poesia, havia de possar-ne alguna, i n'he triat una que jo havia cantat a l'escola quen era petit i que segurament algun de vosaltres també. Es titula "Les figures del pessebre" i és de Joan Llongueres.

 

Les figures del pessebre

La dona que renta, la vella que fila
i el brau caçador que sempre vigila,
la noia que porta la gerra i el pa
i aquell pescador que al riu va a pescar.

El vell que la terra remou amb catxassa
i el que es veu el vi de la carabassa,
el del feix de llenya i aquell pastoret
que va amb la catxuxa perquè té molt fred.

La jove mestressa que duu una gallina,
la del cistell d’ous i el sac de farina;
aquell que sonant va fent son camí,
el del flabiol amb el tamborí.

Del sac de gemecs el que sempre plora
i el de la simbomba que ronca a tota hora;
també els tres pastors que fan el sopar
i couen les sopes i llesquen el pa.

 

!¡: BON NADAL I FELIÇ ANY NOU!

Platero y yo

Platero y yo és una narració lírica de Juan Ramón Jiménez, que recrea poeticament la vida i la mort de l'ase Platero. Està formada per capítols breus que es poden considerar poemes en prosa. A continuació teniu el capítol 101, en castellà:

EL ECO

El paraje es tan solo, que parece que siempre hay alguien por él. De vuelta de los montes, los cazadores alargan por aquí el paso y se suben por los vallados para ver más lejos. Se dice que, en sus correrías por este término, hacía noche aquí Parrales, el bandido... La roca roja está contra el naciente y, arriba, alguna cabra desviada, se recorta, a veces, contra la luna amarilla del anochecer. En la pradera, una charca que solamente seca agosto, coge pedazos de cielo amarillo, verde, rosa, ciega casi por las piedras que desde lo alto tiran los chiquillos a las ranas, o por levantar el agua en un remolino estrepitoso.

...He parado a Platero en la vuelta del camino, junto al algarrobo que cierra la entrada del prado negro todo de sus alfanjes secos; y aumentando mi boca con mis manos, he gritado contra la roca: “¡Platero!”

La roca, con respuesta seca, endulzada un poco por el contagio del agua próxima, ha dicho: “¡Platero!”

Platero ha vuelto, rápido, la cabeza, irguiéndola y fortaleciéndola, y con un impulso de arrancar, se ha estremecido.

“¡Platero!”, he gritado de nuevo a la roca.

La roca de nuevo ha dicho: “¡Platero!”

Platero me ha mirado, ha mirado a la roca y, remangando el labio, ha puesto un interminable rebuzno contra el cenit.

La roca ha rebuznado larga y oscuramente con él en un rebuzno paralelo al suyo, con el fin más largo.

Platero ha vuelto a rebuznar.

La roca ha vuelto a rebuznar.

Entonces, Platero, en un rudo alboroto testarudo,se ha cerrado como un día malo, ha empezado a dar vueltas con el testuz o en el suelo, queriendo romper la cabezada, huir, dejarme solo, hasta que me lo he ido trayendo con palabras bajas, y poco a poco su rebuzno se ha ido quedando solo en su rebuzno, entre las chumberas.

Konstantinos Pétrou Kavafis

Konstantinos Pétrou Kavafis

Konstantinos Petrou Kavafis 29 d'abril de 1863 - 29 d'abril de 1933) va ser un poeta grec, una de les figures literàries més importants del segle XX i un dels majors exponents del renaixement de la llengua grega moderna.
Va treballar com a periodista i com a funcionari, i va publicar relativament poc en vida, encara que després de la seva mort la seva obra va cobrar paulatinament influència. La seva atípica temàtica fortament urbana i introspectiva, i sense embuts sobre l'orientació homosexual del poeta van demorar la seva acceptació, encara que la dècada de 1960 el va convertir en una icona de la cultura gai.

Un dels molts poemes que va escriure Kavafis:

Des de les nou 

Dos quarts d'una. Ha passat de pressa l'hora
des de les nou, que he encès el llum
i m'he assegut aquí. Seia sense llegir
i sense enraonar. ¿Amb qui enraonaria,
jo tot sol dins aquesta casa?

La imatge del meu cos quan era jove
des de les nou, que he encès el llum,
m'ha vingut a trobar i m'ha recordat
cambres tancades fumejants d'aromes
i goig passat -quin atrevir-se al goig!
I també m'ha portat davant dels ulls
carrers que avui s'han fet incognoscibles,
centres de moviment que han desaparegut
i cafès i teatres que van existir un dia.

La imatge del meu cos quan era jove
ha vingut i em portava també les coses tristes:
dols de família, separacions,
sentiments dels meus íntims, sentiments
dels qui són morts, tan poc apreciats.

Dos quarts d'una. Com han passat les hores!
Dos quarts d'una. Com han passat els anys!

 

!¡: El cantautor Lluís Llach va popularitzar el poema Viatge a Itaca de Kavafis amb la cançó que porta el mateix nom. A continuació teniu un vídeo ón podreu veure i sentir Llach interpretant Viatge a Itaca:

Oda a Barcelona

Quan á la falda't miro de Montjuich seguda,
m'apar vèuret als brassos d'Alcides gegantí,
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformantse s'hagués quedat aquí.

Y al veure que traus sempre rocam de ses entranyes
per tos casals, que creixen com arbres ab sahó,
apar que diga á l'ona y al cel y á les montanyes:
-Miraula; òs de mos òssos, s'es feta gran com jo!-

Perquè tes naus, que tornan ab ales d'oreneta,
vers Cap-del-Riu, en l'ombra no's vajan á estellar,
ell alsa tots los vespres un far ab sa má dreta
y per guiarles entra de peus dintre la mar.

...

                                                    Jacint Verdaguer

 

(si voleu llegir l'oda completa feu click en el següent enllaç: http://ca.wikisource.org/wiki/Oda_a_Barcelona)

 

!¡: He trobat interesant el llenguatge que utilitza Jacint Verdaguer en el poema. Llegiu-vos un fragment i podreu veure que hi ha bastantes diferències.

Tardor Literària 2007

Amb els Cinc Sentits. Tardor Literària és el nom que rep el cicle d'activitats culturals que l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Tarragona organitza cada novembre. Aquest cicle conté tot tipus d'actes relacionats amb la literatura: presentacions de llibres, recitals poètics, narració de contes, espectacles, jornades temàtiques, rutes literàries, el programa Lletres a Taula, les Trobades d'Escriptors del Camp de Tarragona, homenatges i un llarg etcètera literari que es reparteix per diversos espais de la ciutat.

La Tardor Literària va néixer el 1998 sota el nom de Setmana dels Premis Literaris, ja que inicialment va ser concebuda com un cicle d'activitats complementàries al lliurament dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona. Amb el temps, però, el volum del programa ha crescut molt i els organitzadors s'han vist amb la necessitat d'atorgar-li un nom més acostat al que constitueix realment. Tot i això, la Tardor Literària encara està íntimament lligada a la celebració dels Premis Literaris.

Si voleu més informació sobre la Tardor Literària cliqueu sobre d'un d'aquests enllaços:
http://www.tarragonalletres.cat/
http://www.tarragonalletres.cat/tardorliteraria2007/tardorliteraria2007.html

Carmen 70

Carmen 70

Nulli se dicit mulier mea nubere malle
quam mihi, non si se Iuppiter ipse petat.
dicit: sed mulier cupido quod dicit amanti,
in vento et rapida scribere oportet aqua.

Caius Valerius Catullus (Verona 84a.C. - Roma 54a.C.)



Traducció al català:
“Ningú millor que tu amb qui passar la vida”
-em diu la meva noia- “per més que em festegés Júpiter Zeus.”
Això diu ella, i sé prou que és mentida:
són mots escrits al vent i en l’aigua de les deus.

Pantalons llargs

Campaneta daurada del meu carret de fira,
cavallet de cartró de mig pam, tot pintat;
havem caminat tant pels camins sense ira
que ara ens cal reposar i agrair nostre fat.

Ja no tornaré més fent osque! osque! corrent
a carregar amb palets el teu quadrant de fusta.
Campaneta daurada, tu em sabies content.
Ara em mena la gent i tothora tinc justa:

i sóc infant encara, i no puc fer-ne esment.
Cavallet de cartró, tu em sabies la joia:
si ara jugués a córrer, què diria la gent...
Trobaran molt millor que estimi alguna noia

tant si és bella com no - cavallet tot pintat,
campaneta daurada - i que us deixi al terrat.

Joan Salvat-Papasseit, L'irradiador del port i les gavines